La Cooperació Espanyola considera l’educació per a la ciutadania global com la cinquena generació de l’educació per al desenvolupament, és a dir, una evolució en el discurs que sosté aquest àmbit educatiu.

Amb diferents arguments, Prats (2008) i Trotta, Jacott i Lundgren (2008), entre d’altres, coincideixen que el terme “ciutadania global” és equívoc i, a més, forma part del vocabulari de les grans empreses multinacionals per referir-se a la capacitat de les persones de servir als fins de l’organització des de qualsevol part del món. Tanmateix, el seu ús s’està estenent, en part per una tendència internacional, en part per la coincidència del terme amb la competència ciutadana inclosa a la LOE, ja que facilita l’acostament dels centres educatius a les propostes educatives de les ONG per al desenvolupament.

“La ciutadania global reivindica un espai de participació en l’àmbit transnacional. Des d’aquesta perspectiva, s’enquadren les propostes polítiques de models de democràcia global i també l’acció dels moviments transnacionals de la societat civil. Es tracta d’una realitat molt heterogènia, composta per diferents agents les activitats dels quals van des del purament local fins al global, però que estan inspirades per una consciència ètica que converteix en una realitat tangible la perspectiva cosmopolita (Falk, 1998)” (Ortega, ML , 2008).

Si l’educació per a la sostenibilitat destaca la dimensió de futur de l’educació, en el cas de l’educació per a la ciutadania global es destaca la dimensió espacial, global, dels sabers; entenent aquest terme en l’accepció divulgada per Jacques Delors, que implica aprenentatges cognitius, procedimentals, socials i de valors.

En l’actualitat, la ciutadania s’exerceix en un context globalitzat, en què les societats són interdependents i successos regionals repercuteixen en altres parts del món, de manera que provoquen relacions de causa-efecte entre conflictes, només aparentment, locals: la sobreexplotació pesquera de l’Atlàntic Nord i el segrest de mariners europeus per pirates de l’Àfrica oriental; el treball infantil a l’Àsia i la precarietat laboral en països europeus; el subdesenvolupament humà i la immigració; l’armamentisme i l’auge de bandes juvenils violentes;… Les polítiques nacionals vénen marcades per organismes transnacionals; l’economia estatal depèn d’organitzacions privades amb ànim de lucre, en ocasions amb seu fiscal a altres països… Si hem de desenvolupar la competència ciutadana i capacitar per a l’exercici d’una ciutadania activa en democràcia, la dimensió global del nostre sistema social és ineludible.