Centrant-nos en les competències bàsiques, el marc curricular vigent contempla el desenvolupament de competències individuals i socials encaminades a possibilitar l’aprendre a viure i conviure en una societat plural i democràtica, en un món limitat i globalitzat. Entre aquestes, s’assenyala de manera explícita la competència social i ciutadana, centrada en conviure i habitar el món. Es tracta de capacitar l’alumnat per a comprendre el món en què està creixent i orientar-lo en la seva actuació, avançant tant en autonomia com a convivència.

Si tenim present que el món en què l’alumnat està creixent és un món plural, divers, desigual, en continu canvi, interdependent i limitat, és clar que la preparació de l’alumnat per “l’exercici de la ciutadania activa” ha de tenir en compte la globalització: educar per a la ciutadania global.

Així, la competència ciutadana en la globalització suposa capacitar per a la participació en els canvis i decisions que, a nivell local, nacional i transnacional, permeten avançar en el respecte dels drets humans, la cultura de pau i el desenvolupament sostenible.

Lluny de ser unes finalitats utòpiques, una lectura del currículum des d’aquesta perspectiva revela que molts dels sabers que possibiliten la ciutadania global són part del nostre bagatge cultural i, per això, són presents en els objectius, continguts i criteris d’avaluació de les diferents etapes educatives, des de les diferents àrees i matèries en què s’ha dividit el saber. Els projectes educatius compromesos amb la ciutadania global, la pau i els drets humans han d’explicitar aquests objectius d’aprenentatge, programar activitats per incidir en el seu assoliment i buscar la coherència de la resta d’aprenentatges curriculars amb aquestes finalitats, atenent especialment els possibles elements de currículum ocult que puguin aparèixer en la praxi.

D’altra banda, l’educació per a la ciutadania global està afavorint l’apropament entre iniciatives educatives que anteriorment es desenvolupaven en paral·lel, sense trobar-se, tot i reconèixer-se properes.

“L’educació global comprèn l’educació per al desenvolupament, l’educació en drets humans, l’educació per a la sostenibilitat, l’educació per a la pau i la prevenció de conflictes i l’educació intercultural, essent aquestes les dimensions globals de l’educació per a la ciutadania” (Declaració de Maastricht sobre Educació Global, 2002).

Actualment, és àmpliament acceptat que s’està incidint en uns mateixos objectius educatius, de manera que són freqüents les sinergies i col·laboracions entre iniciatives. Així, una proposta sobre la problemàtica de l’accés a aigua potable podria procedir indistintament de l’enfocament de l’educació en drets humans, per al desenvolupament o per a la sostenibilitat. Els seus objectius i activitats d’aprenentatge serien similars i només s’apreciarien certes diferències en l’enfocament dels continguts, segons si es posa l’accent més en les qüestions politicoeconòmiques (educació per al desenvolupament), juridicofilosòfiques (educació en drets humans) o vinculades a les ciències ambientals (educació per a la sostenibilitat), essent probable certa interdisciplinarietat, aconseguida especialment en l’última dècada.

Cadascun d’aquests enfocaments educatius compta amb una història pròpia que ha originat marcs teòrics diferenciats, de desenvolupament desigual. Cadascun d’ells aporta diferents conceptes que ajuden a pensar l’acció educativa i propostes educatives innovadores: l’ambientalització curricular (educació per a la sostenibilitat), la mediació entre iguals (educació per a la pau), els menjadors escolars basats en la sobirania alimentària (educació per al desenvolupament), etc.

No obstant això, des de l’esdevenir quotidià a les aules, les diferències entre elles poden resultar subtils. D’altra banda, es tracta d’enfocaments que emfatitzen les finalitats de l’educació (el per què), amb què pot coincidir una part important del professorat sense necessitat de denominacions especials.